| dc.description |
La presentació del patrimoni en els museus i altres espais afins (exposicions, parcs arqueològics, centres d’interpretació patrimonial, etcètera) s’està beneficiant en els últims anys dels avenços a nivell didàctic que ofereixen les noves tecnologies. Però, sovint es fa palès que aquestes estratègies comunicatives no impliquen necessàriament una òptima assimilació del discurs històric i museogràfic per part del públic. La modernització dels espais patrimonials amb la incorporació d’audiovisuals i sistemes informàtics multimèdia no serveix de gran cosa si es planteja com un mer recurs passiu de delectació o com una concessió a la creixent implantació social de les noves tecnologies. És per això que es fa imprescindible plantejar des d’un punt de vista didàctic i comunicatiu com aquests recursos poden construir i/o enriquir el discurs a l’entorn del patrimoni (històric, arqueològic, artístic, etcètera) per a una museografia veritablement comprensiva i, més enllà dels objectes, educadora en valors.<br>In the recent years, heritage exhibition in museums and similar places (exhibits, archeological reserves, heritage interpretation centers, and the like) has been benefiting from advances in the didactical field which are a result of the new technologies. However, we often observe that these communicative strategies do not necessarily imply an optimal assimilation of the historical and museographical discourse by the public. Modernization in heritage spaces, which have incorporated audiovisuals and multimedia computer programs, is not of much use if it is only a passive resource or a concession to the ever growing introduction of these new technologies. Therefore, it becomes crucial, from a didactical and communicative perspective, to study how these resources can build or enrich the discourse on (historical, archeological, artistic, etcetera) heritage in order to obtain a truly understandable and educational museography, one that educates by the use of values.<br>La presentación del patrimonio en los museos y otros espacios afines (exposiciones, parques arqueológicos, centros de interpretación patrimonial, etcétera) se está beneficiando en los últimos años de los avances en el ámbito didáctico que ofrecen las nuevas tecnologías. Sin embargo, a menudo se evidencia que estas estrategias comunicativas no implican necesariamente una óptima asimilación del discurso histórico y museográfico por parte del público. La modernización de los espacios patrimoniales con la incorporación de audiovisuales y sistemas informáticos multimedia no sirve de gran cosa si se plantea como un mero recurso pasivo de deleite o como una concesión a la creciente implantación social de las nuevas tecnologías. Por esta razón, se hace imprescindible plantear desde un punto de vista didáctico y comunicativo cómo estos recursos pueden construir y/o enriquecer el discurso en torno al patrimonio (histórico, arqueológico, artístico, etcétera) para una museografia verdaderamente comprensiva y, más allá de los objetos, educadora en valores. |
|