L’era de la comunicació acara la comunitat educativa davant de nous reptes, especialment en l’àmbit de la cultura visual. La cultura visual es manifesta avui arreu i no hi ha àmbit ni familiar ni social ni educatiu que no en participi. Més enllà de la visualització i experimentació d’alguns procediments artístics canònics, l’ensenyament de les arts visuals i plàstiques observa la necessitat d’ampliar el seu radi d’acció, reflexió i anàlisi de manera coparticipada. Un repàs a la trajectòria històrica de l’aprenentatge artístic dóna peu a algunes preguntes rellevants com ara, quins aprenentatges per a quines competències? Per a quina societat i amb quins instruments cal educar els infants? Quines inèrcies i teories s’hereten del passat i quin lloc cal que tinguin en el futur? Quines aportacions cognitives o empíriques permetrien una renovació positiva en l’àmbit de l’educació visual i plàstica? Són preguntes difícils però peremptòries si no es vol girar l’esquena a l’evidència dels canvis comunicatius i socials del nostre temps. _____________________________________________ L’ère de la communication oblige la communauté éducative à relever de nouveaux défis, tout particulièrement dans le domaine de la culture visuelle. Celle-ci se manifeste de nos jours un peu partout et il n’y a pas de domaine, ni familial ni social ni éducatif, qui y échappe. Bien au-delà de la visualisation et de l’expérimentation de certaines procédures artistiques canoniques, l’enseignement des arts visuels et plastiques voit la nécessité d’élargir son rayon d’action, de réflexion et d’analyse de manière participative. En revisitant la trajectoire historique de l’apprentissage artistique, on peut se poser un certain nombre de questions telles que, par exemple : Quels apprentissages pour quelles compétences ? Pour quelle société et avec quels instruments faut-il éduquer les jeunes enfants ? Quelles inerties et quelles théories sont-elles héritées du passé, et quelle place doivent-elles avoir à l’avenir ? Quels apports cognitifs ou empiriques permettraient une rénovation positive dans le domaine de l’éducation visuelle et plastique ? Ce sont autant de questions délicates mais obligatoires si l’on ne veut pas tourner le dos à l’évidence des changements communicatifs et sociaux de notre temps.<br>The communication era poses new challenges to the educational community, particularly in the area of visual culture. Visual culture is everywhere. No matter of family, social or educational concern is immune from it. Beyond showing and experimenting with canonical procedures, education in the visual and plastic arts needs to expand its scope of action, thought and analysis in a way that is collaborative. A review of the historical development of arts education raises crucial questions like: What learning addresses which competences? In educating young children, what kind of society must we have in mind and what tools are needed? What inertias and theories are legacies of the past and what role should they play in the future? What cognitive or empirical contributions would positively help to overhaul education in the visual and plastic arts? These questions are tough but urgent if we do not wish to turn our backs on the social and communication changes of our times.<br>La era de la comunicación enfrenta a la comunidad educativa ante nuevos retos, especialmente en el ámbito de la cultura visual, que se manifiesta hoy en todas partes y no hay ámbito familiar, social o educativo que no participe de ella. Más allá de la visualización y experimentación de algunos procedimientos artísticos canónicos, la educación de las artes visuales y plásticas observa la necesidad de ampliar su radio de acción, reflexión y análisis de manera coparticipada. Un repaso al recorrido histórico del aprendizaje artístico pone de manifiesto algunas preguntas relevantes: ¿Qué aprendizajes para qué competencias? ¿Para qué sociedad y con qué instrumentos hay que educar a niños y niñas? ¿Qué inercias y teorías se heredan y qué lugar deberían tener en el futuro? ¿Qué aportaciones cognitivas o empíricas permitirían una renovación positiva en el ámbito de la educación visual y plástica? Son preguntas difíciles pero perentorias si no se quiere dar la espalda a la evidencia de los cambios comunicativos y sociales de nuestro tiempo.