En les darreres dècades s’ha viscut una lenta però important reconceptualització social de la noció de patrimoni. Des d’una visió del patrimoni lligada a la idea de passat i de conservació, s’ha evolucionat cap a una visió dinàmica i funcional, més vinculada al present i a la idea d’utilització. Com a recurs amenaçat per les ràpides i intenses transformacions econòmiques, actualment el paisatge ha assolit una dimensió de patrimoni. Aquesta dimensió està reconeguda en la Convenció Europea del Paisatge, aprovada a Florència l’octubre del 2000, els principals objectius de la qual són la protecció i la gestió del paisatge, i el plantejament de la necessitat de promoure l’ensenyament en els diversos nivells educatius. Aquest article tracta el contingut de la Convenció i les seves implicacions en la didàctica del paisatge, tots exposant alguns dels resultats obtinguts en la investigació sobre didàctica del paisatge feta per l’autor en l’àmbit del Departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona.<br>In the last decades we are witness to a slow but important social reconceptualization of the idea of heritage. From a notion linked with the ideas of «past» and «preservation» we have moved towards a more dynamic and functional approach, more linked to the present and the idea of use. As a resource which is nowadays threatened by fast and intense economic transformations, landscape has recently acquired a new dimension as part of our heritage. This is acknowledged in the European Landscape Convention, which was signed in Florence in October 2000, and whose main goals are the protection and management of landscape before the changes that are being produced in the European territory. This Convention expresses also the need to promote the teaching of landscape-related topics in the various educative levels. This paper deals with the content of the Convention and its implications for a didactics of landscape, presenting as well some of the results of the research on the didactics of landscape that is being carried out by the author within the Department of Didactics of Social Sciences of the Universitat de Barcelona.<br>En las últimas décadas se ha asistido a una lenta aunque importante reconceptualización social de la noción de patrimonio. Desde una visión de éste ligada a la idea de pasado y de conservación, se ha evolucionado hacia una visión dinámica y funcional, más vinculada al presente y a la idea de utilización. Como recurso amenazado por las rápidas e intensas transformaciones económicas, actualmente el paisaje ha adquirido una dimensión de patrimonio. Dicha dimensión está reconocida en la Convención Europea del Paisaje, aprobada en Florencia en octubre del 2000 y cuyos principales objetivos son la protección y la gestión del paisaje, y el planteamiento de la necesidad de promover su enseñanza en los distintos niveles de educación. El presente artículo trata el contenido de la Convención y sus implicaciones en la didáctica del paisaje, exponiendo algunos de los resultados obtenidos en la investigación sobre didáctica del paisaje efectuada por el autor en el ámbito del Departamento de Didáctica de las Ciencias Sociales de la Universitat de Barcelona.